elMeu blog

El dia que la calor ens va tombar

Aquest diumenge i despres d'haver descansat les pertinents 48 hores despres de l'última trepada en Sergi, el seu quiso i un servidor varem fer cap al sector de la Desdentegada. El gran problema d'aquest sector és la seva aproximació, uns 45 minuts des de l'aparcament del Bruc.

Com si es tractés de medicina composada de xarop de bastó el sol ens va tombar, literalment. Varem arribar a peu de vies suats, deshidratats i amb els nivells de sucre per terra. Sense cap dubte això va passar factura i les escalades no van ser del tot satisfactories.

En Sergi es va concentrar amb la via número 29, ressenyada a la web de kpujo.com . Un 7a + amb un pas impossible a tres quarts de via.

De les tres o quatre vegades que he visitat aquest sector amb algun dels meus amics lolos cap d'ells l'ha pogut encadenar. Tots sempre queien al mateix pas, em comentaven que era dur, dificil i que la petamenta de la primera part de la via no et deixava afgafar-lo amb confiança.

Clar, eren comentaris que no podia contrastar ja que el primer cop, ara farà un any, que vaig tastar la seva duresa no vaig ni poder passar de la tecera cinta. Ahir però vaig tornar-ho a provar, i misteriosament vaig poder treure l'entrellat de tots els passos fins al ben anomentat pas impossible.

* Fotografia d'en Sergi. Pau Freixes a la via 29 de la Desdentegada.

Brutal, quina via més física i més maca. Ara entenc però perquè tothom punxa al mateix crux. La seqüència és realment dura, composat de quatre o cinc moviments i una pujada de canyes immensa, a més el parabolt no té cap canto salvador i cal fer un xape totalment en precari.

Segurament encara em queden moltes sopes que menjar per poder encadenar una via d'aquestes magnituds.