En jordi em recomana una variant de 6a de la via Aleix i Tirate al bajito per escalfar. Senzillament boníssima, perfecte per escalfar. Un primer tram per una fisura poc resaltada i una segona part de desplom amb molt bon canto que es fa mel a les mans. Surt a Flash.

En jordi prefereix escalfar amb la primera i típica de la trilogia, La Directíssima. 6a+. Mentres l'asseguro em miro i escolto la segona de la trilogia, La Directa a Reus 6b+. Feia alguns mesos que l'havia provat i no m'havia anat malament. Un cop en Jordi el tinc baix m'assegura i em desfaix de forma àgil dels primers tres o quatres passes durs de bloc, el pas de confiança següent surt també brodat. Bua, una via més al sac !!!, una gran via.

Seguidament i amb ganes d'encadenar encara més en Jordi monta Bacon Legal 6c força físic amb un pas d'equilibri amb un invertit força singular. El Jordi la deixa a molt poc d'encadenar, a mi el pas tècnic no em surt ni de broma

Tot i que la petamenta comença a fer acte de presència aprofito que en Lluis i l'Oscar han deixat la Via de Bryan montada. Li foto un bon pegue però les meves piles comencen a treure fum. Malauradament aquesta haurà d'esperar.

Fotografia Lluis, Pau Freixes a la Via de Bryan 6b+.

Per acabar la jornada, en Jordi fa un test a una variant de les vies Manjar Menjant 6c i Mas dificil todavía 7b+ que es pot graduar amb 7a. Li veu color i creu que el proper cop podria encadenar-la. Jo li foto un top-rope i m'arrossego vilment per la paret. No puc més.

A les 10 de la nit arribem a casa amb la llibreta una mica més plena de vies fetes i menys deures per fer. I com diuen el que no s'encadena va a l'avantbraç.

Fotografia Pau Freixes, Lluis a la variant de 7a.

Després de quasi 8 anys treballant a My News com a responsable de l'equip de sistemes i desenvolupament puc dir oficialment que plego. Han sigut 8 anys molt importants en la meva carrera professional, indubtablement sense aquesta oportunitat ara mateix no seria la persona que soc, ni professionalment ni personalment. A partir d'aquest proper 1 d'Octubre ja serà una etapa més de la meva vida. Podré girar full i començaré a escriure'n un altre. M'espera una nova feina i nous estudis.

Molts de vosaltres sabreu de les meves irreflexives necessitats passionals amb la programació en C, l'arquitectura de sistemes operatius o altres materies obscures de la Informàtica - Ciència de la Computació.

Els propers 2 anys cursaré el Master en Arquitectura de Computadors, Xarxes i Sistemes que imparteix el DAC de la FIB. La meva idea es intentar aprendre quelcom més sobre sistemes operatius fent les assignatures avançades i formar-me en els aspectes teòrics i pràctics referents a l'Arquitectura de Computadors.

Paral·lelament al màster m'han ofert una beca per treballar en un projecte relacionat amb el Mare Nostrum. Un dels membres del meu tribunal del PFC va fer-me la proposta d'integrar-me en el grup de treball dedicat a investigar sobre el nou disseny de la nova generació del Mare Nostrum. La meva feina, molt més humil, estarà basada inicialment en la posta a punt d'un simulador de càrrega de processos ja escrit per un antic doctorant de la FIB. Mitjançant aquest simulador caldrà fer una extracció de dades i confrontar els diferents algoritmes del simulador.

Crec que aquest dos anys seran realment importants, interessants i segurament engrescadors. Necessitava nous reptes.

Com si es tractés de medicina composada de xarop de bastó el sol ens va tombar, literalment. Varem arribar a peu de vies suats, deshidratats i amb els nivells de sucre per terra. Sense cap dubte això va passar factura i les escalades no van ser del tot satisfactories.

En Sergi es va concentrar amb la via número 29, ressenyada a la web de kpujo.com . Un 7a + amb un pas impossible a tres quarts de via.

De les tres o quatre vegades que he visitat aquest sector amb algun dels meus amics lolos cap d'ells l'ha pogut encadenar. Tots sempre queien al mateix pas, em comentaven que era dur, dificil i que la petamenta de la primera part de la via no et deixava afgafar-lo amb confiança.

Clar, eren comentaris que no podia contrastar ja que el primer cop, ara farà un any, que vaig tastar la seva duresa no vaig ni poder passar de la tecera cinta. Ahir però vaig tornar-ho a provar, i misteriosament vaig poder treure l'entrellat de tots els passos fins al ben anomentat pas impossible.

* Fotografia d'en Sergi. Pau Freixes a la via 29 de la Desdentegada.

Brutal, quina via més física i més maca. Ara entenc però perquè tothom punxa al mateix crux. La seqüència és realment dura, composat de quatre o cinc moviments i una pujada de canyes immensa, a més el parabolt no té cap canto salvador i cal fer un xape totalment en precari.

Segurament encara em queden moltes sopes que menjar per poder encadenar una via d'aquestes magnituds.

A les 4 de la tarda tots tres ens trobem sota el sol abrasador que cau a la paret de la part central de la Font Freda. Fem recompte de les reserves d'aigua i arribem a la conclusió que avui serà un dia dur, molt dur hidràticament parlant.

Seguint les ressenyes den Groinket fem les vies 10, 11, 12, 13, 15, i 16.

Per començar a escalfar i treure la mandra dels braços despres de tres setmanes de vacances, en Jordi i en Llopart decideixen que no hi ha res millor que barallar-se amb la via 16 (*) un 5+ o 6a - segons les fonts - que per començar s'hem posa travesser. Quan els braços ja s'assemblen a dues botifarres m'acabo penjant d'una cinta.

Gelida sempre ha sigut un lloc certament complicat per a mi, es una escalada molt física i on moltes vegades em costa molt posar els peus.

Per seguir amb la mateixa tònica en Jordi i jo mateix provem la via 15 (*), un 6a+ dur i amb una línia una mica exposada. En Jordi l'encadena sense cap tipus de problema. En el meu cas faig una recreació d'una lluita de David i Goliat, després de mitja hora llarga l'encadeno amb més pena que gloria. Baixo esgotat però feliç per encadenar el meu primer 6a+ a Gelida.

En Llopart ens recomana un 6b molt fàcil, la via 13 (**). Una via tapiera amb un final de placa preciós. Tots tres la traiem sense molts problemes. El meu primer 6b a flash a Gelida.

En Jordi i el Llopart han posat els seus ulls des d'un bon principi a la via 10, 6c o 6c+ segons com se la miri. Té un pas realment cabró al mig de la via, amb un bombo que cal passar amb quatre moviments clars i decidits. En Jordi la treu al segon pegue amb una facilitat insultant, en Llopart cau irracionalment després de fer el més dificil. Jo no passo del pas clau.

Il.lusionat amb els encadenaments del dia faig una prova a la via 12, un 6c recomanat per en Llopart. Via menys bloquera i mes de continuïtat que les seves veïnes. Tot i treure el pas de regletes amb força facilitat la part del bombo desplomat es resisteix, despres de 4 o 5 proves per superar aquest pas desisteix-ho i plego esgotat.

En Llopart per acabar de tancar la jornada fa un pegue de segon a la via 11, on cal emportar-se un entrepà per a fer les excursions entre xapa i xapa.

A dos de nou, quan el sol ja baixa i la gana apreta fem camí cap als cotxes. Bon dia, bones escalades i molta calor.

Entre lesionats, gent que està de vacances i altres cabories no tinc ningú per compartir cordada. Com a últim acte de desesperació faig una crida a algun dels meus apreciats lectors escaladors a que em tirin un cable - millor una corda - i m'acompanyin aquest proper dijous a fer una escapada a escalar.

Ja sabeu si algú està interessat, només cal comenteu aquest post !

Vinga una salutació a tots/es i bones vacances

Vies físiques amb una mica de desplom i amb graus de 6c en endavant no conviden a l'optimisme, per tant si cal m'abono al tope-rope.

En Sergi ja fa dies que mastega la duresa de la Sikadur un 7b+ dels que fan patir, ahir per mala sort tampoc no la treu. M'ha promès que ara la deixarà respirar

En Salva s'obssesiona amb Arpia 7a+, ja comenta que la duresa de les vies de Can Jorba no són la seva especialitat. Tot i el pessimisme imperant li fot uns bons pegues.

Per la meva part provo en tope-rope vies fora del meu grau habitual, Ancestres 6c+ i Arpia7a+, les dues les trobo molt dures pero no m'hi arrossego com un cuc. Tot i que alguns diguin el contrari. Encara em queda una mica lluny tanta mala llet concentrada a la paret.

Aprofito però per encadenar un 6b del qual no en recordo el nom i que tenia pendent a la part esquerra de Can Jorba.

A última hora de la tarda trobem a un grup de noies comandada per la blolcaire de Tufa-Tufa.

Tres mesos per a un escalador d'esportiva és moooolt de temps, la meva força s'ha reduït a la mínim expressió i caldrà molta paciència per tornar a posar-me els objectius o fites anteriors, encadenar el meu primer 6c.

Aquesta ha sigut una setmana de retrobament, ha anat la cosa de menys a més i els primers 6bs tècnics han estat apunt de caure i els físics m'han escopit de la paret, però be pas a pas anirem millorant.

Els meus objectius fins a finals d'agost són tremendament engrescadors i si algú li sobren hores aquestes tardes d'agost i vol compartir una estona amb mi que m'ho fagi saber !

• La Riba. Aquí tinc deure pendents a Penya Roja i la Xina, amb vies com La Directa Reus, La Vida de Brayan o el Dard.
• Mont-Ral. El clàssic 6b+ anomenat La Ta al sector de L'Arrepenjada o be el duríssim 6b No em toquis el pitu que m'irritu a la paret dels Gegants
• Montserrat/El Castell. Dos 6bs de referència, el de l'arbre i el de les excursions !
• Pas de la Mala dona. Els grans 3 6bs centrals, entre ells Las Curvas de Mi Chica

I al mateix temps que aquests objectius van claudicant un a un anirem visitant altres escoles d'aquest magnific país : Gelida, Siurana, Arbolí, Montserrrat ....

Realment aquest dos últims mesos han sigut molt esgotadors, ha sigut una memòria terriblement complexa d'estructurar i escriure. Sempre és dificil posar sobre escrit els pensaments.

Haig de reconèixer que estic orgullós de la feina feta, però encara n'estic més d'haver tingut segons qui al costat durant aquest llarg any, i sorbretot aquests últims dos mesos. Suportar-me no sempre ha sigut fàcil. Gràcies Carles, Albert, Pilar, Pares, Maria, Jordi, Alejandro per no enviar-me a la merda més d'una vegada.

Però com dic, i espero que sigui d'aquesta forma, això és només el final del principi. Proper post, el roadmap d'APDN.

Les llistes ens permeten entre altres coses agrupar en una mateixa estructura de dades tot un conjunt d'objectes que no estan en posicions contínues de memòria. Mitjançant aquesta agrupació la llista ens permet entre d'altres coses iterar per a tots els seus membres sense preocupar-nos d'on és el següent element.

EL Kernel del linux utilitza multitud de llistes per a diferents propòsits, és el cas de la llista de de totes les estructures del tipus task_struct que representen els processos de la màquina.

Aquestes estructures cal preparar-les per entorn multithreadins, on molts threads poden competir per accedir a una llista. Per tal de millorar el trhoughtput s'han de construir mecanismes que permetin augmentar el rendiment i la concurrència d'accés de varis threads a la mateixa estructura de dades, en el cas que ens ocupa les llistes.

Una de les metodologies més utilitzades per aconseguir millorar la concurrència és l'anomenat disseny múltiples lectors i un sol escriptor, que també diré rw lock. Mitjançant aquesta aproximació el programari intenta millorar el rendiment d'accés a les llistes sense posar en perill la validesa de les dades. Aquest mecanisme permet que qualsevol thread lector que accedeixi a l'estructura ho realitzi de forma concurrent i amb qualsevol altre thread que també sigui lector, però només un i només un d'escriptor pugui entrar a accedir a la llista al mateix temps.

Aquest model es àmpliament utilitzat, i podríem dir que es una de les primeres mesures de millora d'eficiència que podem prendre sobre l'accés a aquesta estructura de dades.

Per tal de veure com poden canviar els rendiments d'accés a una llista amb aquesta metodologia o sense, he fet una petita implementació del mític rw lock i he intentat comparar com d'eficient és.

A la gràfica següent trobem a l'eix de les x el nombre de threads concurrents, i l'eix de les y el temps mig d'accés en milisegons que tarda de mitja un thread a travessar tota la llista.

Com podem veure hi ha 4 execucions diferents, una sense el rw lock implementat i de color vermell, i tres línies més de colors verda, blava i lila que si tenen implementat el rw lock. A les línies on hi ha implementada la mesura rw lock s'han diferenciat les proporcions de lectors i escriptors, la idea es veure com una proporció més elevada de lectors millora substancialment el temps mig global d'accés.

La llista que s'ha utilitzat és de mig milió d'elemets i la iteració ha consistit ha iterar sense accedir a cap dels seus elements.

Com podem observar no existeix una gran diferència entre la línia verda i la línia vermella. Això és degut a la proporció de threads escriptors de l'execució amb el rw lock activat. En aquest cas hi ha una proporció 1:1 entre lectors i escriptors, això provoca que el rendiment entre sistemes sigui quasi idèntic. Contràriament si que observem en els altres casos com el guany és significatiu i augmenta a mesura que augmentem el nombre de threads lectors.

Part del codi que implementa el rw lock utilitzat és el següent :

 
static void thread_write(void * p)
{
    int id = (int) p;
    struct list_head * e;
    int count = 0;
    struct timespec now, elapsed;
 
    clock_gettime(CLOCK_REALTIME, &now);
 
    pthread_mutex_lock(&myrwlock.access);
    pthread_mutex_lock(&myrwlock.sync);
    if ( myrwlock.n_readers > 0 )
    {
        myrwlock.w_wait = 1;
        pthread_cond_wait(&myrwlock.signal, &myrwlock.sync);
    }
 
    FOREACHLIST(&mylist, e, count);
 
    myrwlock.w_wait = 0;
    pthread_mutex_unlock(&myrwlock.sync);
    pthread_mutex_unlock(&myrwlock.access);
 
    clock_gettime(CLOCK_REALTIME, &elapsed);
 
    printf("w:%d:%d:%d.%d\n", id, count, elapsed.tv_sec - now.tv_sec, elapsed.tv_nsec - now.tv_nsec);
 
}
 
static void thread_read(void * p)
{
    int id = (int) p;
    struct list_head * e;
    int count = 0;
    struct timespec now, elapsed;
 
    clock_gettime(CLOCK_REALTIME, &now);
 
    pthread_mutex_lock(&myrwlock.access);
 
    pthread_mutex_lock(&myrwlock.sync);
    myrwlock.n_readers++;
    pthread_mutex_unlock(&myrwlock.sync);
 
    pthread_mutex_unlock(&myrwlock.access);
 
    FOREACHLIST(&mylist, e, count);
 
    pthread_mutex_lock(&myrwlock.sync);
    if ( ( --myrwlock.n_readers == 0 ) && ( myrwlock.w_wait != 0 ) )
    {
        pthread_mutex_unlock(&myrwlock.sync);
        pthread_cond_signal(&myrwlock.signal);
    }
    else
        pthread_mutex_unlock(&myrwlock.sync);
 
    clock_gettime(CLOCK_REALTIME, &elapsed);
 
    printf("r:%d:%d:%d.%d\n", id, count, elapsed.tv_sec - now.tv_sec, elapsed.tv_nsec - now.tv_nsec);
}
 

Avui, un cop tornava a tenir temps per a seguir desenvolupant APDN, m'adonava del que ja sabia, l'he cagada en masses coses com per sentir-me del tot satisfet. Per a una propera vegada, que hi serà ja us aviso, cal tenir en compte :

• Llegeix, documenta't i contraposa diferents solucions per un problema determinat, intenta tenir tots els danys col.laterals controlats.
• No vulguis fer codi que funcioni i sigui eficient a la mateixa vegada, deixa l'eficiencia per més endavant. Segurament et portarà problemes
• No deixis coses per fer, després s'acumulen i es converteixen en una muntanya
• No provis de fer les coses malament per falta de temps, t'acabaran portant a un precipici. Segurament aquella feina mereix més temps del que et penses.
• I el més important de tot, posa en dubte els teus plantejaments inicials i sigues crític. Si no ho fas i aquests no són del tot correctes et suposaran un cost extra de psiquiatra.