Mentres els suposats progressites alçen les veus contra la Xina, on aquests giraven el cap davant de la provada i condemanda ratzia policial contra l'independentisme català l'any 92. Els suposats garants de la democràcia, aquí anomenats Mossos d'Esquadra, han empresonat a en Franki.
Llibetat Franki.
Avui m'he trobat aquesta presentació d'un dels enginyers de Google sobre algunes de les peculiaritats dels diferents sistemes que s'utilitzen actualment per a manejar alguns centenars de peta bytes de dades o desenes de milers d'usuaris simultanis a Google.
No parla de res de nou, BigTable, MapReduce, GoogleFileSystem i poca cosa més, però potser és la presentació més completa a nivell informatiu que he pogut veure.
Si teniu una estoneta feu.li una ullada.
I have hat a small problem for give to my PFC director one time graph about order and time performance of my Apdn project. Because the first graph and the reality it's quite different.
I'm turn the problem and I decided explain only the true, this is my svn comit histogram about apdn project.
When x axes is a number of week project and y-axis is a sizeof(commit), i merge into weeks because split this histogram into several days is too big
You can create this histogram with this program and execute this into you workcopy subversion directory
pfreixes@hidrogen:~/myprojects/apdn$ ./svntrack.py > weeks.dat
pfreixes@hidrogen:~/myprojects/apdn$ gnuplot
gnuplot> set style data histograms
gnuplot> set output "apdn_hist_commit.png"
gnuplot> set terminal png
gnuplot> plot "weeks.dat" using 2:xticlabels(1)
Despres de moltes hores i de molta feina encara per acabar, el meu projecte final de carrera comença a agafar forma.
Espero que mes endavant tinguem una mica mes de temps per presentar-lo tal com mana, de moment dead line de presentació del prototip a finals del mes vinent.
Les noticies volen a internet, i si son hoax encara més. Marten SVP de SUN i antic CEO de MySql corre a aclarir alguns comentaris sobre un possible tancament de parts del codi de MySql.
Pero si hi ha qui veu el vas mig ple, i altres mig buit la realitat és ineludiblement que aquí està fallant agluna cosa. Sun a quina estretegia jugues?
Algunes branques de la física quantica defensen l'exitència dels universos paral.lels a partir del principi d'incertesa de Heisenberg i en una de les múltiples interpretacions del la paradoxa del gat de Shrödingert.
En el món de l'escalada no hi ha paradoxes que valguin, existeix un univers paral.lel anomenat St. Benet - llegir aquest post per a una més que interessant descripció del paradigma d'aques univers.
Amb en Joan i en Jordi - bombers de professió - i en Lluís varem fer cap a la zona de la MacCannan, vies de pocs parabolts i rabioses com elles soles.
En Lluis va presentar-me el 6a+ de la zona, al totxo del Manolito, acompanyada de Pilon 7a, No passa Res 6c i un altre 7b+ que no en recordo el nom. En Lluis m'avisa : "Un 6a+ de dos xapes aquí a St. Benet el pots agafar com un 6b o 6b+ a un altre lloc".
Vaig estar tota la tarda fent proves amb el 6a+, amb molta tranquil·litat. És una d'aquelles vies que al final aprens que les has d'aprendre, pocs moviments però força durs. Van ser en total cinc pujades, fins que els meus bloquejos ja no bloquejaven. La vaig deixar a molt poc d'encadenar-la.
Al mateix temps en Lluís feia proves i proves amb multitud de vies al totxo del kalimitxo - més vies de 1 i 2 xapes - i en Joan demostrava que està com un bou tot i tornar de la Patagonia encadenant el 6c del totxo del Manolito
Al final varem acabar al refu de St. Benet, fent un te amb gal.letes. La boira havia fet forat al moll dels ossos.
Fins i tot els murs més alts acaben caient. Sort que la inesgotable fam d'èxit ens ajuda a cercar parets més altes per poder seguir vibrant.
Molts dies portava sense visitar les parets del Vermell del Xincarró, sector 45 Aniversari. Uns cinc mesos on els oficis d'un sevidor en el mon de l'escalada, per sort, han evolucionat. Era aquí on ara no fara un any en Salva m'ajudava a superar els primers obstables amb la paret Montserratina, on a base de crits i molta paciència esmicolava molt a poc a poc els primers graus de l'escalada.
El 45 Aniversari era aquella via que tothom utilitzava per escalfar, deient que et posava a to, que era molt atlètica i amb passos molt llargs. Era un 6b amb tots els ets i uts. El Salva sempre l'utilizava com a entrant dels seus grandiosos projectes, i jo m'el mirava amb respecte i humilitat.
Va ser si no recordo malament una d'aquelles tardes de llum infinita, de retrovament amb l'Oriol que el vaig provar per primer cop. Faltaven dos dies per marxar a escalar a Italia i volia provar les meves forces. El vaig trobar molt dur. Duríssim pero impresionanment bo.
Va ser una sencació molt extranya, començava a provar vies que per a mi estaven fora del meu abast però m'atreien de forma misteriosa. No el vaig encadenar pero vaig fer-me la promesa que més aviat que tard l'acabaria encadenant, seria com intentar doctorarme amb el grau 6b.
Des de llavors ha plogut molt, tan que he perdut el compte dels 6b que he encadenat. Pero per questions i atzars de la vida no l'havia tornat a provar fins a aquest dissabte. On acompanyat de la ja habitual companyia del Sergi i de la inmensa fraternitat que desprenen en Juan Ramon i la Laura, aconseguia per fi encadenar-lo.
Ha caigut un dels irreductibles, ara el mite es converteix en llegenda.
Heu provat la via anomenada Alta Mar 6c+ ? Quina gran via, certament del millor que m'ha passat ultimament. Són vint i cinc metres de pila Montserratina, quin gran substitut que he trobat.
Dissabte en Sergi i un servidor varem decidir fer cap a Margalef tot i la llunyania d'aquesta escola. Poder gaudir de tot el cap de setmana per endavant era suficient excusa com per dedicar més de dues hores de cotxe a fer el trajecte entre el Penedès i l'extrem nord-oest del parc del Montsant.
Tot i que el sector de Can Verdures és ombrívol en Sergi i jo mateix i teníem projectes pendents, per tant varem decidir fer-hi una primera parada, a veure que podia donar el cap de setmana de si.
*Can Verdures
En Sergi pensant de forma retrospectiva, i sabent que últimament havia dedicat masses esforços a vies de grau limit, va decidir fer un canvi de plans. Va encadenar dos 6b+, un 6c, un 6c+ i un 7a a vista, quasi xiulant.
Jo per la meva part m'enduia a la segon intent Baginades 6b+, i Krilin un altre 6b+ al primer intent del dia - ja l'havia provat tres mesos enrrera.
El dia no podia començar millor, jo feia el meu millor registre al encadenar en un sol dia dos 6b+ i en Sergi s'enduia quatre vies a vista. I encara ens quedava mitja tarda per endavant.
* En Sergi i Jo marxem contents de Can Verdures
Per intentar d'aprofitar al màxim el dia, varem moure'ns cap un sector una mica més assolellat. Propera destinació Cal Net.
Cal Net es certament un sector força diferent al de Can Verdures, vies més tècniques i amb començaments més explosius, va recordar-me una mica al sector de la Braseria.
Desprès de fer una primera ullada a un 6b+ que hi havia per allà vaig decidir començar el sector per una via una mica més fàcil, el primer 6b de la part dreta. El primer parabolt estava una mica alt.
Es força complicat relatar una caiguda sense el primer parabolt xapat, la sencació es realment esperèntica i amb els pocs segons que va durar la caiguda vaig poder fins i tot pensar que cony estava passant allà. Recordo perfectament com vaig caure sobre el cap del Sergi, com despres d'espatlla queia a terra, i com seguidament començava a rodolar per parar pocs pams abans de caure al barranc del davant - d'uns 5 o 6 metres. Realment curios com el cos es capaç de reaccionar de forma eficaç i de forma racional davant d'una caiguda desprevinguda, girant el coll per caure amb el cos al màxim de comode possible.
EL resultat ja us el podeu imaginar, en Sergi amb el coll torçat i jo amb l'esquena massegada. Qui va equipar aquella via va fotre el primer parabolt amb el cul i no amb el cap. El pas per xapar són dos bidits i pocs peus fins aixecar-te uns dos metres del terra, per finalment fer un petit llençament a un "cantu" arrodonit, resultat caiguda assegurada.
* La meva esquena encara calenta
Per tant vaig decidir fer un canvi de plans i vaig posar-me directametn al 6b+, certametn més complicat pero amb la primera xapa a l'altura dels ulls :), i clar no la vaig encadenar si no que vaig estar plorant i agafant-me a totes les cintes hagudes i per haver. EL Sergi per la seva part, amb el cop encara calent va poder encadenar al segon intent el 7b+ que hi ha al sector.
Marxàvem passades les 7, amb la foscor al clatell i amb ganes de posar-nos quelcom que no fos fruita a l'estomac. Destinació el Refu.
Es aqui on els plans es van veure modificats dràsticament, en Sergi a mida que anava passant el temps s'anava refredant i el cop a les cervicals començava a fer de les seves. Despres de molt parlar-ne varem decidir que el millor era sopar i tornar cap el Penedès, ell el diumenge tenia jornada electoral i jo ja aniria a trepar amb en Yascu, el Llopart i en Lluis.
EL diumenge, molt cansat fisicament i amb l'esquena encara una mica tocada varem fer cap a la Xina-La Riba.
*Vista frontal de La Xina
Un sector més aviat d'estiu i amb unes vies de les que fan respecte. La part esquerra de la part central és més assequible, on podem trobar-hi un 6c i un 6c+, aixins com a la paret sud podem trobar-hi un parell de 6a i algun 6b. A la part dreta de la paret central és on s'hi aglutinen vies com La Columna Durruti, Amanece que no es Poco o Comando Violeta, tot de 7e grau.
No va ser una jornada molt prolífica, tothom feia l'efecte d'estar certament cansat de les escalades anteriors. Només en Llopart i en Yascu varen poder encadenar un 6b - el punyal i la daga, un gran 6b de dos estrelles - , tot i fer intents a un parell de 6cs per part de tots dos i d'alguns 7ens per part d'en Yascu. En Lluís que tenia com a projecte encadenar Amanece que no es poc, i que no va aconseguir per poc, va cedir-me el privilegi de desmuntar la meva primera via de 7a+. I vaig poder fer-ho, pero haig de dir que vaig adonar-me de l'enorme dificultat que resultará poder encadenar algun dia una via com aquesta
Al tornar, en Yascu i jo fèiem broma al darrera del cotxe quan varem poder veure l'últim color del cap de setmana, el vermell de tempesta.
Aquest cap de setmana i amb avis previ es va colar la calçotada ja tradicional de cada any. Tot i que aquesta va comportar menys danys col.laterals que la d'altres anys, va ser terriblement inhumana.
EL dissabte a les 4 de la tarda una quarantena de persones es reunien al voltant de 3 taules on s'hi estiraven més de 600 calçots. Calçots que començàvem a fer a les 12 del migdia, de dimensions descomunals - radi aprox de 2 cm - i d'una qualitat exepcional. Tot això regat amb litres de cervesa i vi de la terra - una mica d'ull de llebre i una mica de macabeu.
No tinc encara les fotografies de l'espectacle, però ja aviso que va acabar a bon port, a les 7 de la tarda varem poder tocar retirada i ningú va estirar més el braç que la maniga, cosa que per un servidor era important. El següent dia havia quedat per trepar.
Doncs si, diumenge amb un mal de cap de mil dimonis, i amb l'esquena atordida vaig anar a trepar amb en Llopart, el Jordi, el Lluis i un altre Jordi. Destinació Montserrat. Objectiu : relaxar-me i estirar una mica el cos.
Decididament això d'escalar després d'una calçotada no és, com a mínim per a mi, del tot compatible, i per part meva no faré cap esment de cap via. Però amb molt de gust i si els meus hàbils i crítics lectors, companys d'escalades, m'ho permeten en detallaré els seus triomfs.
EL Llopart, conegut per la seva capacitat de no deixar cap 6b sense encadenar, va estar a l'altura de la història, de la seva vull dir, i va encadenar Tierra Virgen, Cantus Erectus i un altre 6b a vista i sense despentinar-se.
El Jordi, el recodareu per aquest post, va seguir el camí del Llopart i només va deixar per encadenar el 6b de mes a l'esquerra del sector esquerra del Castell.
El Lluis i el Jordi, els dos homes forts feines miques els 6bs, algun 6c i algun 7a.
Mentres percebo els ulls dels meus lectors al clatell intento visualitzar el fil principal de la crònica - ja habitual - del cap de setmana. No sé si decantar-me en explicar la més que reiterada visita Arbolinenca o bé cantar les excel·lències dels duríssims 6bs de la zona del Castell a Montserrat.
Com a mínim les dues temàtiques amaguen una petita fissura en aquesta estupenda etapa escaladora, no gaire fonda però suficientment visible per fer-nos veure que estem en moments de mínims. Alló que abans semblava assequible ara és inaccessible, i allò que semblava un projecte de futur s'ha esvaït en la foscor.
Per tant avui potser el millor és senzillament donar tot el protagonisme a les millors imatges del cap de setmana
* Jo mateix pujant Allegro Ma non Troppo a Arbolí, 6c
* Llopart a Allegro ma non troppo
* Juan Ramon a Ke te kalles 7a+
*Yascu a Pa de Gla 7b
* Sergi a Alambrado sea Dios 7b+